“Som lliures, el que passa és que no exercim la llibertat”

Enric Cassasses  poeta, prosista, pintor,  destre en mai saber

Tinc 64 anys. De pare barceloní i mare de l’Escala, d’on aprenc la llengua. Sóc anti autoanàlisi, tot i que de tant en tan em reviso. He estat lletraferit des de petit. Ni l’acadèmia ni el taller, la meva escola ha estat llegir a l’atzar el que he anat trobant.

 “Som lliures, el que passa és que no exercim la

llibertat”

Cassasses avala la plenitud de la literatura a Catalunya “la poesia catalana està a nivell de Champions”

 Imatge

                                                                                                  Xavier Puig©

Ens trobem davant del Mamut del Parc de la Ciutadella, és matí però no massa d’hora, tot i això proposo anar a fer un cafè per conversar amb tranquil·litat. Es mostra cordial i m’explica que no li agrada massa fer entrevistes perquè després els periodistes només posen 4 curiositats i deixen de banda la seva poesia. Així que, per respecte, he decidit acompanyar cada pregunta amb un fragment dels seus versos. Entre el so de la cafetera i la tertúlia de la parròquia del bar comencem l’entrevista…

 

 “Pertanyo a la llibertat i no sóc de ningú més”  És lliure?

És la paradoxa que té la paraula llibertat a dins, ho diu molt bé el gran Brossa “oh llibertat pesant damunt nosaltres”. La llibertat és com una responsabilitat, és quan tu has de triar en cada moment el que fas, la llibertat exigeix.

“Sóc esclau de lo que fuig” I vostè viu en llibertat?

Tots som lliures, el que passa és que no fem servir aquesta llibertat! Ens acollonim, hi ha coses que no fem perquè ningú les fa i no és que estigui prohibit, però ens espantem. Si que intentes viure aquesta llibertat, i clar hi ha moltes oposicions, moltes úniques direccions i molts prohibit el pas en aquesta societat i t’has de doblegar perquè sinó et tanquen o et treuen punts.

“Crida la carn: no tenir fred, no tenir fam” A més de lliure, cal ser feliç?

La felicitat hi ha el perill que s’acabi convertint en un concepte abstracte que surt a tots els anuncis com adjectiu i això emprenya una mica. Vaig llegir un poema d’en Josep Grifoll fent propaganda de l’alegria contra la felicitat. La felicitat és la dels anuncis, l’alegria ni es compra ni es ven, la tens o no la tens.

“No el guanya ni el mateix Zeus a ser feliç” En els seus poemes però, Epicur hi és constant…

Hi ha el tòpic que Epicur és anar darrere els plaers, però la idea bàsica és que el sol fet de respirar és un plaer, la vida és plaer en el fons, estar content de estar viu, i això ja és lo principal. Per mi la felicitat és respirar, mirar veure la llum, tot això en si són plaers.

“D’enamorar-se així” (1r vers del llibre “D’equivocar-se així”) És un error l’amor?

No, l’amor en si és la cosa més interessant que hi ha, però és fàcil també equivocar-se, bé és fàcil, és possible …(s’ho pensa). L’amor és la gran importància de l’altra persona.

“Era per estimar-te que em vaig fer pobre” A la seva vida ha estat important?

Sí, de totes les formes, les dones molt i embolics i de tot, ara estic en bona època (riu). Però n’hi ha hagut algunes de difícils, per no entendres amb l’altra persona o per demanar-li coses que no tocaven. Si no encaixa la cosa pot ser molt dolorosa.

“Mon pare fou del tot ateu […] i no ateu tou, no hi creia en reus” I vostè?

No ho sé, creient de cap religió no ho sóc i en part les considero enemigues, les religions, no l’espiritualitat. Que cadascú cregui el que vulgui, però els ramats de hi ha una creença i tot hi anem, per mi són sectes, per dir-ho clar i curt. Però  per l’existència una resposta única no n’hi ha: Deu és una hipòtesi, molt deus com els grecs n’és una altra, que fins les atzar i la pura casualitat és una altra. Jo amb això sóc  molt la posició Zen japonesa.

No la conec massa…

“Que hi ha després de la mort?” li pregunten al savi, “No ho sé” respon, “Però no és savi vostè?” “Si, però no estic mort”. O sigui la cosa és senzilla no? Ara la sensació que això és un misteri que no s’explica, que explicació final no n’hi ha sí que la tinc, per això hi ha art, pensament, i tantes coses, per què no és una situació clara que sabem d’on venim i on anem. És un misteri.

“No admeto els vostres judicis ni les vostres opinions, jo no sóc de cap manera” Molts et consideren un llibertari…

Si m’hagués de definir políticament aniria cap aquesta banda. El que no sé és si hi anirà mai…Penso que el fons humà, si fas una societat que no és basa en la competència,es torna bo. La cosa esta muntada així, que qui corre més es queda el pastís i l’altre es queda “pringat”, però si t’organitzes d’una altra manera,  en tractes entre iguals es pot fer la cosa sense l’estructura aquesta de poder de manar sobre les persones. La idea “anarca” és: no manar les persones, organitzar les coses. Es pot repartir, hi ha menjar per tothom, no és un misteri metafísic…

“La guerra es fa aquí” Quines guerres lluita en el seu dia a dia?

Ara mateix, la principal poder és d’escriure sobre l’estimar i el viure, sembla que sigui una cosa personal, però dones una possibilitat bona de viure que té un efecte social a la llarga. I sinó hi ha la guerra de l’estelada, avui en dia, que està el país a veure si existeix o no existeix. Catalunya és l’únic país d’Europa que no té estat i té una cultura plena. Els altres poder estan folkloritzats, però un que tingui una cultura, una llengua des de l’edat mitjana sense estat? És l’únic en el món!

“Embarcat en això d’escriure versos tot el que descarrego és contraban” Li agrada la literatura catalana doncs?

La trobo molt potent, és una literatura plena, com la italiana o la francesa, és petita de demografia, però això no vol dir res, hi ha de tot, hi ha de bo, dolent, mitjà, n’hi ha per tots els gustos, la poesia catalana està al nivell de Champions, com el Barça.

“Vinyoli fa un cop de timó o les realitats de lo callat” Què l’atreu en especial?

Moltes coses, hi ha un bullider de coses que és a partir d’aquí que treballes, siguis conscient o no. De la potència de March, la finor del Carner, al que vulguis, el Vinyoli és dels que m’agraden més, el veig un poeta superpotent, la posició vital del Papasseit, en Brossa…el  s.XX és molt potent a Catalunya. Carles Riba, Pere Quart, Sabater, Estellés…

I dels “nous”…

El Roger Sampere,  el Jaume Cisterna, que és un fera que fa poesia metafisica, la Dolors Miquel que és molt potent…n’hi ha de molt forts i no surten gaire. N’hi ha un que és diu Joan Josep Camacho Grau, que és de Girona,  que jo el trobo molt fort, i sí que publica, però si no saps no el trobes. Després també hi ha Pedraves que és de l’occità i té molta gràcia, Carles Rabassa, mallorquí, i de més joves que venen també.

“si venen agents a interrogar-me callaré com un mort, jo només canto a l’home lliure i a la dona gran” Què me’n diu de l’Enric Cassasses?

No se que pensar, en el moment d’escriure sempre vaig molt insatisfet, després quan ho miro al cap d’uns dies, mesos, anys… penso, quines coses feia, ja m’agradaria. No pensar en el que ja he fet i tirar endavant. Els poemes vells els vaig revivint perquè faig molts recitals. En els recitals si que m’agrada veure les coses que fan efecte, la primera impressió, llegir poc a poc i fixant-s’hi  és una cosa que també és important, jo crec en les dues.

“Un dia seré massa, un dia seré xunga” S’ha plantejat mai que ha revolucionat la poesia catalana i que d’aquí uns quants anys apareixerà als llibres de literatura…

No, però m’ho veig a venir, a vegades et diuen tu has fet escola… aquests segueixen la teva… Jo, no ho sé… (dubta) si m’acabaran fotent en un bitllet de banc o en un carrer de no sé quin poble…

Seria una mica paradoxa acabar en un bitllet …

Són els riscos de l’ofici que en diuen… (riu). El que m’interessaria, seria que hi hagués lectures fondes series. Avui en dia no n’hi ha de ningú, hi ha poca crítica profunda. És a dir que si acabem sortint als llibres de literatura, que serà, per la mica de fama que m’he fet amb els recitals o perquè la poesia és profunda, té fondo? En el llibre de torn ho explicaran una mica bé o hi posaran quatre tòpics i despatxaran?

“i el parlar sol que també és diàleg” La seva poesia recitada agafa una dimensió especial…

La poesia és l’art de la paraula, i la paraula té entonació, té volum, té una cantarella i a això hi juga, el poeta, encara que només escrigui. Qualsevol poeta d’alguna manera ni que sigui per dins ho sent, és la paraula dita. Crec que la paraula plena és quan la dius.

“Un acord harmònic de paraules altes bellesa endins penetra” També és diferent quan l’acompanya de música?

Amb en Comalade moltes vegades és com si allò crees una mena de volum sonor i jo camines per sobre, com si camines sobre les aigües. Però a diferència de la cançó que has d’anar pendent de la música, a to i entrar on et toca, la poesia és més lliure, són dos coses que s’ajunten i hi ha més com llibertat, si entro una mica més tard no passa res. Però l’anar sol a vegades permet una altre tipus de matis o una proximitat diferent. Amb la música vas més amunt, anat sol vas més a prop.

“Aferrar la veritat noi, estripada entre les paraules” Està infravalorada la poesia?

Sí, està com aparcada a un cantó, per mi és una de les formes fortes de indagació, i en canvi…Però algun ho reivindiquen, tal com està aquesta societat capitalista, potser millor, així fem el que volem. Sinó mira aquest que volen triomfar amb la cançó. A nosaltres ens deixen ben tranquils.

“I això és el refrany o potser és el pont o alguna altra part de la cançó que estic cantant” En el transcurs de la seva vida com a poeta, en quin punt creus que et trobes?

Ara a punt de començar l’obra mestra (ironitza). No, però… estic intentant començar una cosa ben senzilla i bonica però no pas tova i que arribi a tothom. És a dir, l’ambició la tinc tota, a vegades he pensat: “amb tot lo que he fet ja, calla ja, ja has dit prous coses no?”… Però no, encara falta la bona!

“Esperem però per ara que els llumins la gasofa i l’alè que filosofa no s’acabin” Com veu l’actualitat?

En el “Bes Nagana” hi ha un poema que diu “abans érem pobres, ara tenim diners” aquesta riquesa que hi havia era abans d’aquesta crisi, aquest ara tenim diners era una burla, abans érem pobres i ara som rics? No! Ara tenim diners! El model de societat i la manera com va és crític, es va xuclant el petroli del planeta, l’ozó de l’espai exterior, es van perpetuant situacions injustes de misèria, tot és competitiu, etcètera…És un estat que en el fons és crític i que va, sinó a la catàstrofe, a continuar malament.

“Que només és viu i real l’esperit que és inagafable” I en mig de tot això en què s’agafà per seguir endavant?

En què, pel que sabem la humanitat ans estava més malament que ara, i sempre hi hem estat de crisi, però sempre em intentant dins d’això mantenir la possibilitat d’alegria, la possibilitat d’amor, la possibilitat d’ajuda, la possibilitat de pensar, d’investigar, de viure. Hi ha lo que hi ha i em de tirar endavant lo bo, que hi és.

 

Acabada l’entrevista ens aixequem, treu un llibre del maletí i em diu: ““Diari d’Escània i Univers endins”, el vaig escriure fa 30 anys, però sortirà publicat d’aquí poc. Queda-te’l en tinc un piló de còpies”. Li doncs les gràcies i me’l signa: “A Xavier Puig, content d’haver-te entrevist!”. Doncs igualment, un plaer.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s