L’escola amb el pati més gran del món

CEIP d’Hortsavinyà: 14 anys de lluita per un model educatiu i de poble

 

L’escola rural d’Hortsavinyà, un llogaret al bell mig del Montnegre vinculat al municipi de Tordera (Maresme), és un exemple de combativitat i empenta des de que va ser reoberta fa 14 anys gràcies a l’esforç d’uns pares que van apostar fort per una educació de qualitat pels seus fills. Aquesta escola unitària ha estat sempre en l’ull de mira de la Diputació i la Generalitat, que no han dubtat en intentar tancar-la al·legant costos econòmics. Els habitants d’Hortsavinyà però, saben del cert que l’escola és imprescindible perquè els nens aprenguin en el seu entorn natural i sobretot per vertebrar la vida social que construeix l’essència d’un poble de muntanya en risc d’esdevenir “un conjunt de masies disperses sense identitat comuna” ,com diu en Dani, un dels pares que van començar l’escola.

 

Ens cal una escola. Una aposta pel futur dels nens i del poble

Des de que el 1967 s’havia tancat l’antiga escola de Can Pegenet per falta de nens Hortsavinyà no havia tornat a tenir escola. Ençà dels anys 80-90 les masies del voltant de l’església de Santa Eulalia tornaven a tenir gent, a tenir vida, hi havia famílies i nens. Aquesta conjetura va fer que el maig de l’any 1998 quatre famílies d’Hortsavinyà decidissin demanar una escola perquè els seus fills poguessin estudiar al seu poble.

Els pares tenien i segueixen tenint molt clar que necessitaven una escola i perquè la necessitaven. La Montse, una de les mares que més es van implicar en els inicis del centre, explica que “sempre hem considerat Hortsavinyà un poble, i com a tal mereix una escola. Ja en teníem una, però la van tancar perquè no hi havia nens, ara n’hi tornaven a haver, per tant s’havia d’obrir de nou”

Ho tenien clar, tanquen les escoles quan tenen sis nens, i ells en tenien vuit, per tant els tocava una escola. Els tocava i la necessitaven, una escola crea vincles socials entre la gent d’un poble i fa que aquest segueixi viu, crea caliu entre la gent de les rodalies. Els hortsavinyanencs, que havien recuperat les festes populars i el campanar de l’església tenien clar que per acabar de ser un poble viu “tocava l’escola”.

Aquest motius però no eren prous per convèncer la diputació, però tampoc eren els únics, així ho relata en Daniel Rangil, un dels pares impulsors i de les persones que més han llegit, escoltat i escrit sobre el Montnegre, en la carta que van enviar a la Diputació per demanar l’escola:

  1. L’absentisme és freqüent, els pares no s’arrisquen a portar el nen si sembla malalt.
  2. El medi dels nens és el rural, això els comporta problemes d’adaptació a causa de la inseguretat d’estar a un ambient desconegut.
  3.  L’escola rural els permet més seguretat i descobrir el seu medi, allà on viuen.

El fet de poder portar els nens a escola a Hortsavinyà mateix també representava per als pares una millora considerable, podrien fer la seva jornada de feina sense les interrupcions que els suposava portar els nens a l’escola “ de baix” ( viatges que ronden l’hora entre anar i tornar), al que també es sumava l’estalvi de diners que suposava (al voltant d’unes 350 mil pessetes, és a dir al voltant de 2100 euros anuals).  També permetia als pares treballar a les masies, feina que darrerament s’ha vist que és molt necessària per a la cuida dels boscos, en especial del sotabosc, el mal estat del qual ha provocat tants maldecaps i incendis arreu de Catalunya.

Uns inicis molt durs: el valor de demanar el que et mereixes

Amb tot aquest sac d’arguments a l’esquena les mares i pares van decidir tirar endavant les atxes i començar a treballar per una nova escola. “Ens hi posàvem, però per guanyar, tots ho teníem clar” aclareix la Montse.

Durant l’estiu del 98 i tot el curs 98-99 els pares i mares van tirar endavant tots els tràmits legals per aconseguir l’escola, i van mobilitzar els mitjans perquè es fessin ressò de la seva situació. Davant el silenci de les autoritat, l’agost del 99 els pares van anunciar mesures de pressió, i al començar el curs es van negar a portar els infants a escola. Van estar un mes de vaga, fent classes, primer a l’església i després a Can Portell, que gestionaven els mateixos pares “ no volíem que perdessin el curs” comenta la Montse mentre ho recorda.

Al cap d’un mes va arribar la primera mestra que comença les classes a Can Portell durant el temps en que s’instal·lava un mòdul al davant de l’església. Al cap de 5 dies arribava la segona mestra i el mobiliari escolar. “ Ho recordo com un dels moments més emotius, els nens estaven molt il·lusionats, fins i tot el camioner es va emocionar en veure l’alegria dels nens” relata la Montse.

Ara quedaven dues lluites, la primera aconseguir la implementació de la jornada intensiva, que permetés als nens poder fer activitats extraescolars a les tardes i tenir contacte amb els pobles. La segona aconseguir la instal·lació del mòdul. La primera va ser una realitat el gener del 2000, tal i com ens explica la cronologia que va redactar en Daniel, després d’intenses protestes i d’unes jornada de vaga per part de pares i mares. L’altre va portar més temps hi va haver de negociacions, protestes i 3 dies de vaga, però el primer curs es va haver d’acabar a Can Portell i no va ser fins a l’agost del 2000 que no és va acabar definitivament la instal·lació del mòdul. L’escola ja era una realitat.

CEIP Hortsavinyà. Escola rural unitària

Avui en dia l’escola té 30 alumnes i 3 professors que s’encarreguen de tirar endavant aquesta escola rural que funciona amb un model unitari. Hi ha tres grups diferents: el d’infantil, el de cicle inicial i el de cicle mitjà i superior, dels quals els dos últims comparteixen aula. Això planteja un repte per a professors i nens que han de buscar la manera d’ensenyar i aprendre en aquest context.

L’Ampar, una mestra que fa sis anys que hi treballa ens explica que l’escola i el projecte educatiu s’estructura en base a la capacitat dels nens de ser autodidactes “No pots funcionar com una escola convencional, expliques primer a  uns i després als altres, has de fer que siguin molt autònoms”. L’Ampar té molt clar que cal aprofitar les avantatges de tenir un grup amb diferents edats, per això sovint proposa als nens projectes per grups en que s’hi  barregen grans i petits creant un ambient cooperatiu. “Això ho vaig aprendre a Canadà, estava en una escola gran, però de tant en tant feien activitat amb grups de diferents edats, els grans ensenyaven als petits i a l’hora reforçaven els seus propis coneixements”.

“El treball per projectes és una manera de treballar que et permet graduar el nivell d’exigència als diferents nanos mentre fan una activitat semblant”  diu en Jordi, un professor que hi va treballar durant l’any passat i que no dubta en afirmar que “Mai he tingut la sensació de fer tant de mestre com a Hortsavinyà”.

Al principi la integració li va ser difícil “has de canviar moltes coses, ser adaptable” però un cop va entendre la filosofia de l’escola diu que va descobrir un ventall de possibilitats impressionant. “En qualsevol moment pots treure la classe on vulguis, pots ensenyar medi a la natura, aprenent in situ”.

 

 

 

 

 

Per als mestres però, no tot són flors i violes, els nens d’una escola rural necessiten de més atenció en matèria emocionals, doncs com bé diu en Jordi “ al ser tant pocs els sentiments es magnifiquen, és creen vincles d’amistat molt forts, però quan hi ha problemes també afecten molt més al grup classe”.

Es per això que l’Ampar ja fa anys que dedica bona part dels seus esforços a escoltar i entendre les necessitats dels nens i a ajudar-los a aprendre a resoldre els seus conflictes  “El mestre fa de mediador, però s’ho arreglen entre ells, a vegades m’he trobat que els més grans ho solucionen sols, els veig discutint al pati per arreglar els seus conflictes”.

Els nens doncs aprenen a gestionar els seus problemes i enfrontar-los. La Roser, mare d’una de les actuals alumnes, explica que algun cop que els infants han tingut problemes, amb algun professor que no s’adaptava al sistema de l’escola, els més grans han arribat a anar a parlar amb l’inspectora “quedava sorpresa de la seva sensatesa”.

Una escola viva. Un petit tresor per la muntanya

Un centre tant peculiar com és aquest no s’ha escapat de polèmica, des dels seus inicis hi ha hagut detractors a l’administració que l’han volgut tancar per el seu alt cost. Ens els darrers anys amb la crisi els intents han anat en augment, però aquest anys sembla ser que amb 30 alumnes i amb la lluita dels pares la cosa s’ha estabilitzat.

Tots els hortsavinyanencs tenen clar que l’escola és un valor a defensar. Positiva per als nens, per als habitants del poble i fins i tot per l’administració. Els nens poden aprendre en el seu entorn natural, el poble es cohesiona, guanya vida, dona facilitats als seus habitants perquè hi visquin i perquè hi treballin, i l’administració arrela amb força un dels principals mitjans de protecció dels nostres boscos, la vida i la feina a les masies.

Des de l’escola, en compte d’arronsar-se i passar fent la viu viu, tenen molt clar que els que els cal és créixer i establir-se en un edifici definitiu que els permeti millorar les infraestructures actuals (mòduls prefabricats), doncs enguany el nombre d’alumnes que hi volen accedir ha augmentat i fins i tot un infant se n’ha quedat fora. Una solució? Reconstruir l’antiga rectoria que hi havia al costat de l’església de Santa Eulàlia. El bisbat ja fa temps que va cedir els terrenys a l’escola, i els pares i mestres veuen en ella el millor futur per  l’escola.

 

 

           

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s