Narcís Comadira: Poeta, pintor… artista pel cap baix

“Intento que els articles no siguin fugaços”

“Per ser un bon articulista cal una mica de curiositat, tenir sentit crític i sobretot saber escriure”

 

Després d’un quart d’hora picant a l’interruptor del timbre del seu taller al carrer Pelai decideixo pujar fins al primer pis i trucar directament a la porta. M’obre “t’estava esperant”. “Fa una bona estona que timbro” li dic. “Doncs deu ser que no funciona, au passa”.  Seiem en una àmplia habitació, jo en un petit sofà i ell una butaca acompanyat per un fons que em deixa clar que estic davant d’un artista. Llibres de Rusiñol, Casses,quadres pintats, teles a mig pintar, més llibres i  fulls escampats sobre un escriptori conscient de que el que aguanta no és qualsevol cosa.

 

Qui és Narcís Comadira?

Un senyor que pinta que fa versos que escriu obres de teatre que viatge i després fa articles sobre lo que ha vist. Li agrada molt cuinar i que ha fet un llibre de cuina

Com arriba a fer articles d’opinió

De fet jo no n’he fet mai d’articles d’opinió com a tals. Això va ser el diari El País que

em va demanar que fes uns articles curts de crítica literària i després, em van demanar que fes una columna i jo els vaig proposar de fer-la de cuina, això que ara se’n diu gastronomia, que s’ha posat molt de moda però, en aquella època no. L’aspecte cultural del menjar. Ho vaig estar fent durant gairebé dos anys i amb molt d’èxit quan me’n vaig cansar ho vaig deixar i ho vam reunir tot en un llibre que es diu “Formules Magistrals” que ara s’ha reeditat en llibre de butxaca. Després, vaig passar a fer una altre sèrie que se’n deien Composicions de lloc que parlaven d’experiències de fora i de coses d’aquí. Hi vaig començar a posar una mica d’opinió, sobre el món, les persones, Barcelona, els turistes i també va durar uns quants anys. Això es va acabar, al País van fer una revisió de col·laboradors i em van dir que prou. Després, vaig anar a fer més o menys el mateix al Periodico fins que amb la crisi van retallar i després a l’Ara em van proposar de fer un article cada quinze dies. Aquest ja si a la secció d’opinió tot i que, amb molta llibertat, a vegades no són pròpiament d’opinió, són de temes com el pas del temps, les estacions, els costums populars, Nadal, Tot Sants, el dia dels morts i aquestes coses. Però, ara ja fa unes setmanes que són més d’opinió, com que estic enfadat…. Insulto al ministre Wert, al Vidal Quadras, a l’Aznar… I així vaig començar i encara ho faig…

Creu que hi ha d’haver afinitat entre la línia editorial del diari i l’articulista?

Jo crec que no, en un diari modern com cal, els col·laboradors haurien de tenir llibertat per dir el que vulguin. Ara, si el col·laborador contínuament està insultant la línia del diari el fotran fora…però, discutir una mica, discrepar, això enriqueix el diari. A mi no m’agrada agafar un diari i que tots diguin el mateix, sobretot a la part d’opinió. Em sembla que els diaris és el futur que tenen, perquè les noticies les sabem de seguida que passen, a mi l’endemà el que m’agrada és llegir comentaris de diferent gent sobre les notícies que han passat per tant, jo crec que per això és molt interessant, que els diaris tinguin veus diferents.

Ha trobat aquesta llibertat per escriure?

Si sempre, ningú no m’ha dit mai res

I vostè mateix, s’ha dit “millor això no ho escric”…

A vegades, tinc una idea i després penso que no és prou interessant, però no. Home, una persona quan escriu per un mitjà públic… jo sé que no puc insultar al president Mas. A l’autoritat la pots criticar, però insultar no. Per tant un quan escriu per un diari ja ho saps. Sempre hi ha una autocensura, en tot lo que fas.

Cal ser pretensiós per escriure articles d’opinió?

No, el que cal és ser prou intel·ligent per saber on pots arribar. I sobretot has de saber escriure, saber dir que vols dir realment i que el lector no entengui una altra cosa. No escriure ambigüitats, que el que dius estigui ben acotat.

Durant els anys que fa que escriu, no s’ha plantejat mai perquè la gent el llegeix?

Sí, a vegades he fet algun article que em sembla que no el llegirà ningú o que no té cap interès, i després resulta que sí. Els que a tu et sembla que menys agradaran són els que tenen més resposta i en canvi un altre passa desapercebut. Això passa sempre, per exemple, quan he fet algun text pel teatre, penses aquesta frase la diran i quedarà… i després l’autor la diu mig de passada,  en canvi una altra frase, que tu has escrit més per omplir, és la que impacta. Això no se sap mai, el que has d’escriure és una cosa que et satisfaci que et faci estar content. I sobretot, no dir mentides, no enganyar, i buscar la claredat, la concisió i la contenció. Per això en els diaris ja et diuen un nombre i no et pots passar. Jo ara escric 4500 caràcters i em puc passar de 5, 6 però no arribar a 10. Això va molt bé, perquè si ets concís ets molt més intens, i si alguna vegada veig que haig de retallar em toca revisar-ho. A vegades dius lo mateix, però dit de manera més curta té més força. Vas retallant, retallant i l’article queda molt més lligat.

Quins trets ha de tenir un bon articulista d’opinió?

Primer, una mica de curiositat pel mon exterior i les coses que passen i després tenir sentit crític. Per tant, s’ha de tenir independència. Si ets d’un partit i després no pots anar en contra aquests, perquè et foten llenya, malament. Jo crec que, com articulista, has d’articular les teves idees pròpies. Independent de moltes coses i de vegades cal ser una mica valent. I sobretot, pensar que el text ha de funcionar, com a text, encara que no sigui d’opinió, que allò com a text, gramaticalment, sintàcticament… que es faci llegir bé, que no hi hagi molts salts mentals, has de conduir una mica el cervell del lector a base de posar-li tots els escalons del mig abans que pugui fer el salt allà on tu vols portar-lo. Has de ser una mica puta, per dir-ho d’alguna manera.

Com es descriu com articulista?

A mi m’agrada fer articles que literàriament puguin funcionar, és a dir, articles una mica no pensant en el diari de l’endemà o del cap de setmana, sinó que al cap d’uns anys llegint aquell text es pugui llegir amb un cert profit, amb un cert plaer. Per exemple, llegint bona part de l’obra de  Josep Pla, eren articles de diari, articles de revista  i tu tels llegeixes ara i funcionen perfectament bé, i els de Segarra i els de Gaziel, que són els grans articulistes del país. Jo també aspiro, humilment, a això, que els articles que jo faig, algú, d’aquí quinze anys els pugui llegir i home evidentment diran de que parla aquest. Però bé, jo a vegades quan llegeixo un article de Pla dels anys 30 haig de pensar en el context. Intento que els meus articles no siguin fugaços.

Podríem dir que prefereix els temes més transcendents a l’actualitat?

Sí, i a vegades parlo d’actualitat, però dins d’un context més general. Si parlo de la primavera, de la natura, les flors, després també pot ser que aprofiti per fer un comentari crític sobre la situació actual. Però que allò es pugui llegir independentment de lo que opines tu d’un fet concret.

Com influeix el que siguis poeta o pintor en els teus articles?

Jo suposo que una mica tot plegat té una unió. Si tu tens una mentalitat més lírica i més plàstica vol dir que veus el món d’una manera especial i potser parles de temes que els altres no pensarien a escriure-hi. Sobretot el tema del pas del temps i el món exterior i la botànica, això ve de la meva afició a la poesia i queda reflectit als meus articles. Alguna vegada n’he fet un purament líric i algú m’ha dit que li ha agradat molt. No se sap mai això, hi ha lectors de moltes menes diferents. La gràcia d’un diari és aquesta que hi ha diferents veus i els lectors saben quin volen llegir primer.

Hi abunda l’ “estètica tova”  en els articles d’opinió?

Sí, és molt tova, això s’ha de vigilar, no ser sentimental, no queixar-se, no plorar…S’ha de ser una mica dur. I més des del punt de vista de l’escriptura si no ets una mica vigorós tot allò s’enfonsa i acaba desfet. Aquesta cosa tova és contraproduent fins i tot per la mateixa literatura. S’ha de ser una mica vigorós.

 

Com afecta el fet d’escriure articles a la seva poesia?

No, el que passa és que si d’algun tema en faig una columna em sembla que ja hi he escrit i ja no en faig un poema. Des de que escric al diari segurament faig menys poemes, perquè hi ha coses que ja queden a la columna. A part que ara últimament m’interessa molt la prosa. És molt difícil de fer, perquè també ha de tenir una certa música, la puntuació ha d’estar ben posada perquè el lector no s’ofegui… És difícil escriure en prosa.

Es pot conèixer en NC llegint les seves columnes?

Home una mica potser sí, però jo penso que l’autor de les columnes i dels llibres és diferent, és més complex, perquè els homes som més complexos, tenim moltes coses que no es reflecteixen en les columnes. Coses de la vida intima que mires de no exhibir-ho. Quan escrius s’ha de ser una mica púdic. Tapar una mica les vergonyes, per tant si pots tenir-ne una idea, però les persones són més complicades i ni jo mateix em conec.

Si algú es volgués apropar a NC que hauria de llegir doncs?

Hauries de llegir la poesia, els articles també. El teatre, n’he fet poc però crec que explica  moltes coses de mi mateix. Té l’avantatge que, per contra de la columna que la firmo jo, en el teatre t’inventés uns personatges i els fas parlar i llavors no ets tu. Per tant t’inventes un personatges i els fas dir unes coses. De fet, si tu els fas dir allò es que ho tens controlat, però no ho dius tu com a persona. També la pintura, costa més però si es sap llegir bé les formes també. Tot plegat és el que em definiria.

Creus que la literatura catalana actual està mancada de referents?

Home, d’aquest segle hi ha els que venim del s.XX, Gimferrer, Francesc Parsadisses, la meva generació. Després n’hi ha de més joves, Jaume Subirana, Carles Torné, l’Enric Cassasses, en Perejaume… Hi ha un que a mi m’agrada molt que es diu Francesc Prat. Després dels joves, joves tampoc me’ls llegeixo gaire, perquè penso que, si realment són bons, ja me’ls llegiré d’aquí un temps quan hagin fet una cosa més gran.

Es considera una persona curiosa?

Sí curiós, molt xafarder fins i tot. Curiositat en el bon sentit de la paraula i xafarder per saber lo que passa. Per ser periodista s’ha de ser curiós i un pel xafarder.

Hi ha bon periodisme ara?

Sí, jo crec que sí. Segurament els diaris d’ara no ho permetent tant això, però llegint aquests grans periodistes que t’he dit com Segarra, Pla, Gaziel…Tenen uns articles magnífics. I ara doncs sí. Jo vaig ser molt amic de Montalbán fins que va morir i m’agradava molt. I de joves també n’hi han. No et sabria dir. De professionals està molt bé el subdirector de l’Ara, Ignasi Aragall, el que porta les pàgines culturals en Jordi Nopca…

 

Jo ( que vol dir ell)

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.

Cabell castany, ullets de marrec trist.

Romàntic una mica, cosa dura

en el temps que vivim. Prou ho tinc vist

El 1942, en plena Transició, de ben segur que la ciutat de Girona devia veure nàixer molts infants. El més il·lustre però, no hi ha cap dubte que va ser Narcís Comadira. Poeta, pintor, hagués volgut deixar-se guiar també per la musa de la música, però noi! Tot no pot ser. Una altre de les seves grans passions és la cuina, la gastronomia, el component cultural del menjar.

Va començar escriure de ben jove, amb 15 o 16 anys, en llengua castellana, la del seu referent de la infància, Juan Ramón Jiménez. Al cap de poc va fer el salt al català, el fascinaven Maragall i Riba, però també grans noms de la literatura universal com Rilke o Hölderlin.  Més tard, conèixer a Ferrater de la mà d’un dels seus professors li va canviar la seva manera de veure la poesia,  i juntament amb Foix, els considerarà uns dels seus mestres. Però si li preguntes per el seu gran referent, sense dubtar ni un moment, no tardarà en posar-se a la boca al gran Carner.

Mozart més que cap altre m’entabana,

i, en versos catalans, Josep Carner.

Crec en l’amor, la taula quan tinc gana,

els plaers de la carn, que em moriré.

 

Als seus 71 anys ha escrit un bon grapat de llibres de poesia, però també ha fet indagacions força encertades en el món de la pintura, del teatre i en el camp de la prosa. En aquesta última branca s’hi devia enfilar mentre començava a escriure articles al diari El País, dels que més tard en faria un llibre “Sense escut”. Desprotegit, però armat amb la valentia necessària, va passar a escriure primer per El Periódico i  actualment es deixa llegir quinzenalment al diari Ara. Mai s’ha permès però, deixar enrere el seu infatigable esperit d’artista i els seus articles són un embriagador bocí de literatura amagat entre el tragí del diari.

I si a estones em vaga de fer versos

i confegeixo quatre mots dispersos,

no ho faig pensant en un darrer sentit.

 

La seva aportació a la literatura catalana ha estat indiscutible i justament reconeguda amb guardons com el Premi Crítica Serra d’Or ( 1986, 1992, 2005), el Premi de la Crítica de poesia catalana (1990), el Premi Lletra d’Or (1992) , o més darrerament amb  la Creu de Sant Jordi (2013) .

que no vull fer carrera de poeta.

Lletraferit de la A a la Z

en llengua fosca i país petit!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s